25/8/14

Treiem els bolquers?




PAUTES PER RETIRAR EL BOLQUER A CASA 

És un procés d’aprenentatge en el què participeu els pares i els infants i per començar heu d’estar preparats i predisposats a dedicar-hi temps i energia. 

Els infants estan preparats madurativament al voltant dels 2 anys. És molt flexible i no s’ha de mirar tant l’edat com l’estat maduratiu de l’infant. 

L’infant ha de tenir un bon control físic, és a dir, controlar l’impuls de fer pipí. Hi ha unes pautes que ens ajuden a saber si té aquest control físic: 

-Tenir el bolquer sec durant un parell d’hores. 

-Que l’infant tingui una bona expressió gestual i verbal. 

-Que sàpiga baixar -se la roba amb facilitat. 

Aquest control ha d’anar acompanyat dels següents passos: 

-Treure el bolquer quan l’infant sigui prou madur i vosaltres estigueu preparats. 

-Cal aconseguir un ambient relaxat i tranquil. 

-Tractar el tema en positiu per motivar l’infant. 

-Mai tornar enrere i posar-li el bolquer. 

-Vestir l’infant amb roba còmode. 

-El primer dia quan es desperti, li treiem el bolquer i el posem a la gibrella. 

-Establim una rutina: primer el posem cada 20 minuts, després cada 30 minuts … fins que ell mateix ho demani. 

-És una errada posar-li el bolquer per anar a comprar , per anar dins el cotxe… -En aquests casos és bò ser previsors i tenir una tovallola al cotxe i una altra al cotxet amb roba de recanvi. Si li posem i trèiem el bolquer a l’infant l’únic que aconseguirem és confondre’l. 

-Elogiar l’infant verbalment ( estem molt contents, has fet pipí solet/a, li fem petons …). Primer premiarem cada intent de fer pipí i més endavant tots els èxits. Mai ens enfadarem davant els fracassos, només deixarem que es noti moll. 


A L’ESCOLA BRESSOL ESTEM PREPARATS ! 

És un pas molt important per l’infant i per això hem de col·laborar pares i escola. Les mestres us podem fer saber quin creiem que és el millor moment per treure el bolquer. 

En el moment que es comenci cal portar a l’escola: 

-Unes sabates de recanvi. 

-Un parell de samarretes. 

-5 pantalons. 

-8 calcetes o calçotets. 

-3 parells de mitjons. 

Us agrairem si ens informeu quan arribeu a l’escola de l’estona que fa des de l’últim pipí.

Petons i queixalades

PETONS I QUEIXALADES
Tant és, petons o queixalades, són conseqüències de les emocions que sentim. Els primers els normalitzem i els segons els patologitzem. Si no és problema el fet que un infant digui "totxe" enlloc de "cotxe" quan encara no sap parlar... per què ho és que mossegui quan encara no sap expressar sentiments? si fos capaç de dir "és que no ho entenc!", "no et puc explicar el que vull", "tinc ganes d'estar amb tu", "em fan mal les dents"... si fos capaç de fer-ho, segurament ho faria i no mossegaria. Hi ha molts adults que no són capaços de dir "em sento malament amb el que has fet" i es passen tres dies fent morros amb un mutisme completament voluntari.
Les emocions ens mouen per facilitar-nos la vida. La por ens fa fugir d'allò que temem o ens ajuda a preparar-nos i estar alerta davant una situació perillosa. L'enuig és l'emoció que tenim quan ens sentim frustrats, quan creiem que ens traspassen els nostres límits. L'enuig ens porta a agredir per defensar-nos. Aquell comportament agressiu que va ser tan útil als nostres avantpassats per defensar-se dels depredadors, ara no ens permet socialitzar-nos. El que hem desenvolupat al llarg dels anys són altres respostes alternatives: diem no, marxem, ens queixem... per aprendre, tanmateix, necessitem temps, un entorn que ens ensenyi una maduració del nostre sistema nerviós.
Mentre això passa als nostres cervells, curs rere curs i a totes les escoles bressol, als voltants de l'any, els infants mosseguen. De fet mosseguen, mengen amb les mans, o amb poca traça amb la cullera i fan el pipí als bolquers. Quan hagin après altres habilitats ja les posaran en pràctica. Però, mentre no sigui així, les educadores es veuran en la difícil situació d'explicar a aquell pare o mare com ha estat la mossegada escandalosa que s'ha marcat a la cara de l'infant. O bé comentar a uns pares, mig empeses per la pressió dels altres, que el seu fill o la seva filla fa uns dies que mossega.
Elles saben molt bé què fer. Elles coneixen a la perfecció els mecanismes d'aprenentatge dels seus infants. Algunes diran "no" amb to afectuós però decidit, i apartaran l'infant del lloc on es troba. D'altres li explicaran que allò fa mal. O potser l'apartaran sense mirar-lo directament i evitar així que aquell intent de cridar l'atenció tingui èxit. Li ensenyaran a reclamar-la d'una altra manera. En molts casos podran evitar-ho distraient-lo amb cançons o jocs. En alguna escola s'hauran preocupat de disposar d'aquells objectes que permetran descarregar aquella tensió acumulada per tot el que viu tan intensament. En molts equips elles es tranquil·litzaran compartint-ho amb les companyes i després observaran, com per art de màgia, que aquest "ansiolític" també té un efecte en la conducta de l'infant. I així, amb l'esforç i la dedicació de cada dia, aquells infants que mossegaven tan sovint, quan arribi el curs següent, hauran canviat la mossegada per un encara matusser "és meu!". Encara els queda molt per aprendre.
Moltes famílies seguiran amb més o menys coneixements o intuïció aquestes passes i, si tot va com ha d'anar, després d'uns anys trobarem un adult amb una maduresa emocional reclamant de forma assertiva (educada però decidida) allò que creu que li pertoca. Si no és així, formarà part d'un dels milers d'adults immadurs amb els que compta la nostra "avançada societat" esperant que el món giri al seu voltant.
Una mossegada a la galta o al braç d'un fill genera emocions de tot tipus: pena, ràbia, por... és normal i adaptatiu. Allò que fem amb aquestes emocions, però, també servirà de model del nostre fill. He vist més d'un pare tenint una reacció violenta davant d'un fill que jugava amb una pistola. Qui aprèn de què? Tot això les educadores ho saben i, amb paciència, segueixen la seva feina dia rere dia. Això no obstant, a l'altra banda de la porta, el pare o la mera seguirà reclamant més vigilància (guardes de seguretat?), que apartin els "agressius" (els enviem tots al psicòleg?) o que aïllin les víctimes per evitar nous atacs (vitrines de vidre protectores?).
Socialitzar-se vol dir estar en contacte amb virus, haver d'esperar que sigui el torn per dinar, dormir amb altres sorolls, tenir la possibilitat de rebre una mossegada... però també vol dir tenir un bon sistema immunitari, saber esperar, tolerar, compartir, afrontar frustracions i desenvolupar els mecanismes emocionals necessaris per sobreviure en el nostre món actual on els depredadors tenen nom de persona.
Imma Riu
Psicòloga
(publicat a la revista In-fàn-ci-a, nº 40, set/oct 2009)

24/8/14

La gelosia



Què són els gelós?
"Els gelós es podrien definir com a una variable psicològica que té unes causes i produeix uns efectes secundaris"
Constitueixen una reacció corrent entre infants d'1 a 5/7 anys, tot i que s'afirma que als 5 mesos de vida poden aparèixer.
Durant el primer any de vida es desenvolupa la "conducta d'apego" amb aquelles persones que exerceix mes contacte, que comporta una vinculació emocional i necessitat de proximitat física.
Els gelós sorgirien quan es percep l'amenaça/es (errònies o no) respecte aquella vinculació afectiva, seria doncs la por a perdre l'afecte o la primacia de l'efecte.
Estaria present en persones que tendeixen a considerar les persones estimades com a "objecte de la seva propietat" (privatització). Però els gelós no només es donen en aquells intervals d'edat, sinó que també estarien presents en moments de canvis, crisis, angoixa.... per exemple l'entrada de l’adolescència. En aquest sentit els gelós no tindrien edat cronològica. Només es donen entre persones que s'estimen, la relació afectiva ha de ser recíproca (sinó només són fenòmens de rivalitat, enveja...)
Normalment s'inicien en situacions de pobresa afectiva i lligat a sentiments d'inseguretat.
Causes del comportament gelós:
Naixement d'un nou germà: Cal tenir present que aquest factor per sí sol no és causa dels gelós. Es produeixen quan hi ha un descens o percepció d'un descens de l'atenció rebuda desplaçada al nou germà. Pot comportar regressió a etapes anteriors.)
Frustració d'amor: por a perdre l'afecte.
Rivalitat fraterna: seria la rivalitat / competència que es dóna entre germans. Per exemple per aconseguir mèrits davant els pares, atraure l’atenció (o al menys més que el germà), obtenció de poder del germà gran .
Causes de tipus psicopatològic : són les menys freqüents. Ex. Psicosi infantil.
Enveja: es produeix quan la persona és un amic, germà o persona estimada.
Ruptura del vincle afectiu mare - fill, pare - germà: fet que comporta una interacció desigual. Hi ha un canvi, modificació de la conducta d'interacció de forma significativa.
Tipus de família: en famílies nombrosa és més difícil l'aparició dels gelós, perquè és més difícil que reclami l'exclusivitat de l'efecte dels pares. Les famílies d'un sol fill és, també, difícil l'aparició dels gelós, doncs no té en qui comparar-se.
La diferència d'edat entre germans: si és superior a 3 anys és més difícil l'aparició de gelós vers el petit perquè aquest ja estarà bastant madur com per necessitar l'efecte patern. Entre germans bessons tampoc es sol donar ja que normalment esdevenen companys inseparables en quasi totes les activitats.
El lloc que ocupa entre els germans: seria la posició ordinal entre ells. El primer fill pot tenir gelós cap el pare. L'últim fill sol estar més protegit ( sobretot quan la desigualtat d'edat entre els germans és significativa, això comporta inestabilitat emocional, contradicció entre enveja i admiració). Els fills intermitjos tenen menys freqüència de gelós perquè interactuen amb els petits i grans.
Nens adoptats: poden generar gelós entre els fills biològics.
Nens separats precoçment dels seus pares: per exemple absència de llar, separació matrimonial, mort, malaltia, ... ja que en molts casos provoquen una privació afectiva que suposa vivències d'abandonament.
Factors de tipus socio-cultural i educatius: Les normes culturals i socials tenen incidència sobre el comportament.
 
EFECTES DEL COMPORTAMENT GELÓS. COM ES MANIFESTEN ELS GELÓS?.
Manifestacions comportamentals/conductuals:
     ·         Aïllament social.
       ·         Ploriqueig desproporcionat.
       ·         Rebequeries.
·         Mutisme
·         Protestes constants
·         Rebuig a menjar.
·         Rebuig a qualsevol ajuda.
·         Fugides de la llar.
·         Robatoris.
·         Tricotilomia (hàbit patològic a arrencar-se el cabell)
·         Monopolització de la mare. (amor captiu)
·         Agressivitat destructiva. (contra l'altre)
·         Conducta autoperjudicial.
·         Complexes d'inferioritat.
·         Problemes en acceptar responsabilitats.
·         Inseguretat / desconfiança.
Manifestacions Psíquiques.
·         Susceptibilitat exagerada.
·         Actituds reivindicatives, ressentiment.
·         Crueltat contra animals.
·         Mentides / Fabulacions.
·         Terrors nocturns.
·         Insomni.
Manifestacions psicosomàtiques
·         Enuresi
·         Encopresi
·         Vòmits
·         Anorèxia
·         Mareig
·         Cefalees
Manifestacions escolars
·         Dificultats d'aprenentatge
·         Tartamudeig / balbuceig
·         Aïllament escolar
·         Negativisme
·         Absentisme escolar
·         Incompliment de normes
·         Desafiament a mestres.
Manifestacions familiars
·         Rivalitat entre germans
·         Enveja
·         Susceptibilitat
·         Petits robatoris
·         Fugides de la llar
·         Alteracions en la relació entre germans
·         Culpabilitat
·         Sentiment d'abandó
·         Aversió / rebuig / sobreprotecció cap el nou germà.
Aquestes manifestacions són desiguals i varien molt en funció de: La manera de ser, l'edat, el context...
FACTORS DE RISC DEL COMPORTAMENT GELÓS INFANTIL
     ·         Nens retrets i insegurs.
·         Nens afectivament dependents
·         Nens submisos, tímids i excessivament sensibles.
·         Nens sobreprotegits: afecte possessiu.
·         Nens amb dificultats d'adaptació en àmbits que els hi són familiars.
·         Factor biològic / genètic
·         Pares - mares: que estableixen comparacions / amb conflictes conjugals / manifestació de no haver-los desitjat
CRITERIS DIAGNÒSTICS
Com saber si un fill/a, alumne/a, és o no gelós/a?
 
·        Davant l'afecte paternal no presenta respostes de conducta d'apego: a través de conductes, manifestacions d'afecte com somriure, seguir la mirada, imitar verbalitzacions.
·         Comportaments de menyspreu, burla sense motiu.
·         Si ho declara directament (verbalment)
·         Atacs agressius conductuals físics / verbals.
·         Si s'entretén amb fantasies venjatives amb joguines pròpies, de companys, de germans.
·         Si crea aliances amb professors / pares per acusar, difamar sobre companys, germans...
·         Si està sempre sol a l'hora del pati, rebutja constantment els companys.
·         Si oculta o nega el germà petit.
·         Si es fa notar per atraure l'atenció a través de conductes estereotipades, entremaliadures...
·         Entristeix davant recompenses als altres, o les reclama
·         No mostra empaita ni comparteix.
·         Comportament afectiu : susceptibilitat, favoritisme, discriminació, dependència...
ORIENTACIONS PSICOLÒGIQUES
Família
·        No establir comparacions entre germans ni respecte a l'afectivitat, ni a habilitats ni destreses... perquè provoquen rivalitats entre germans.
·         Evitar comportaments que provoquin inseguretat emocional com per exemple "sinó menges no t'estimo", "m'estimo mes a .... perquè és bo i tu dolent.
·         Donar informació de l'arribada d'un germà. Que sigui una experiència que hi pugui participar en els preparatius, viure-la (acudint a l'hospital), preparar la incorporació a casa...
·         No fer diferències notòries respecte el temps d'atenció. Els pares han de proporcionar a cadascun dels seus fills una atenció individual cada dia, encara que sigui uns minuts. Per exp.: a l'hora de sopar, abans d'anar a dormir. Si l'atenció dels pares és un hàbit diari donarà al nen una seguretat imprescindible pel bon desenvolupament de la personalitat i el farà menys propens als gelós.
·         Cal que els sentiments es manifestin, exterioritzin. Informar al nen/a dels canvis, aspectes inesperats, informar d’allò que pot passar, perquè la informació fonamenta la seguretat. També donar-li l'oportunitat que expressi els seus sentiments, preocupacions, alegries...
·         No desenvolupar actituds sobreprotectores perquè limiten el desenvolupament de l'autonomia i prorroguen la dependència afectiva. 
Escola
·         No establir diferències, preferències, comparacions entre els diferents alumnes.
     ·         No fer manifestacions d'expectatives acadèmiques com a element negatiu.
·         Proporcionar una atenció individualitzada a tots els alumnes.
·         Donar reforç positiu social per igual a tots els alumnes.
·         Facilitar canals de comunicació emocional - afectiva
·         Proporcionar un context, ambient , clima positiu a l'aula que faciliti unes bones interaccions entre tots els alumnes.
·         Cal vetllar per una normalització i integració de tots els alumnes, evitant l'aïllament